HISTÒRIES DE VIDA - Mireia Sanglas: "Caminar m’ha ajudat a organitzar-me, a endreçar idees"

historia_vida_mireia_sanglas

MIREIA SANGLAS. Sòcia de Suara Cooperativa

Nascuda a Sant Martí de Centelles, i molt orgullosa de la seva naturalesa osonenca, la sòcia de Suara Mireia Sanglas ha dedicat part de la seva vida a tenir cura dels altres, perquè aquests aprenguin a cuidar-se a si mateixos. La seva trajectòria professional la va portar a treballar a molts dels centres de dia per a gent gran que gestiona la Cooperativa, una experiència que la va fer reflexionar sobre les necessitats de les persones i que l’any 2012 la va empènyer a donar vida al projecte de fisioteràpia Deixa’t Cuidar. La seva passió per caminar i per la música també l’han acompanyada durant tots aquests anys, en els quals ha descobert que una altra forma de treballar i d’atendre a les persones és possible. Voleu conèixer la seva història de vida?

Per què vas decidir ser fisioterapeuta?
La veritat és que no ho sé. Tota la vida havia volgut estudiar Biologia, però quan vaig arribar a Batxillerat vaig descobrir que la Història se’m donava bé. Era molt bona en aquesta matèria, però no hi veia gaire sortida perquè tenia molt clar que no volia ser professora. Després em va passar pel cap dedicar-me a l’Oftalmologia, però no em va acabar de convèncer. L’únic que sabia era que m’agradava molt tractar amb gent, i com que la carrera de Medicina la veia molt complicada, i tampoc volia ser infermera, vaig pensar que la fisioteràpia era el que més s’adaptava al que volia, perquè estava dins del món sanitari, tocava part de la biologia i no es decantava tant per les cures com la infermeria. Així i tot, com la major part de les coses que he fet a la meva vida, no ho tenia gaire clar. Però avui dia puc dir que va ser una de les millors opcions que vaig poder triar.

Vas estudiar la carrera a la Universitat de Vic, i de seguida vas trobar feina.
Durant aquests primers anys de trajectòria professional vaig combinar a la vegada feines molt diferents, però això em va permetre tenir la sort de no parar mai de treballar. Havia fet pràctiques a un hospital sociosanitari, i abans d’acabar la carrera ja vaig començar a treballar allà, combinant-ho amb altres feines a centres mèdics i a un club de futbol de tercera regional. Durant la carrera havia fet geriatria, i després d’aquesta experiència vaig tenir molt clar que mai em dedicaria a treballar en aquest sector. Ho tenia molt clar perquè, sense voler, agafes els prejudicis del geriàtric, però la veritat és que quan vaig començar a treballar amb gent gran vaig descobrir que aquest camp professional m’agradava molt.

La teva perspectiva sobre la gent gran ha anat canviant amb els anys.
Sí, amb la gent gran es tenen molts estigmes, però la realitat és totalment diferent. Només es tracta de persones que tenen més edat però que, al cap i a la fi, segueixen sent les mateixes. És molt maco escoltar-les quan et diuen que ja han fet tot el que han volgut en aquesta vida, perquè et fan venir ganes de ser com elles quan arribi el moment. En poc temps, la nostra societat ha passat de valorar la figura de la persona gran a no tenir-la en compte. No pensem que algun dia ens tocarà a nosaltres, que ens farem grans.

Com vas començar a treballar a Suara?
A Suara vaig començar a treballar d’una manera molt curiosa, el març del 2009. Tornava cap a casa en cotxe, després de signar les quitances d’una feina, i va sonar el telèfon. Buscaven un fisioterapeuta pels centres de dia de Santa Perpètua i Castellbisbal, i vaig anar a fer l’entrevista. La mateixa tarda em van trucar perquè m’incorporés la setmana següent, amb tanta mala sort que dos dies abans de començar vaig patir un accident de cotxe. Afortunadament no em va passar res, però el meu primer dia de feina em vaig esplaiar de valent explicant tot el que m’havia passat. Aquesta situació, però, va quedar en anècdota, i arran d’aquesta feina vaig començar a teixir la meva història suarenca.

Una història que t’ha portat a treballar a un gran ventall de serveis de la Cooperativa.
Dins de la casa he treballat a gairebé tots els centres de dia que gestiona Suara. Des de l’inici es va convertir en una gran escola! Jo provenia de l’àmbit sanitari, i gràcies a Suara vaig poder descobrir què era l’àmbit social. A la Cooperativa vaig veure que les coses no són tan quadrades, que es poden fer de maneres molt diferents. Els equips amb els quals treballava eren fantàstics, i vaig aprendre moltíssim d’ells. Suara em va permetre trobar una manera de treballar amb la qual sentir-me còmode i poder aportar la meva opinió, qüestionant les coses perquè siguin cada cop millors.

I això et va donar l’empenta necessària per crear el projecte Deixa’t Cuidar.
La veritat és que sí! L’any 2011, durant una de les assemblees anuals que celebra la Cooperativa, es va anunciar que Suara volia llençar-se de ple a la creació de projectes innovadors. Cada dia veia moltes companyes que es feien mal amb les mobilitzacions de les persones ateses, i vaig pensar que feia falta fer un pas més en aquesta direcció, facilitant les sessions de fisioteràpia per a les persones treballadores de Suara. I d’aquí va sorgir la idea de crear el Deixa’t Cuidar. No tenia molt clar com estructurar-ho, però amb l’ajuda d’altres companyes de la casa em vaig animar a presentar la proposta. I la sorpresa va arribar quan un dia em van trucar dient-me que el projecte estava aprovat i que el tiràvem endavant. En aquell moment em vaig sentir molt feliç per ser jo la persona escollida per posar-lo en marxa, però també vaig ser molt conscient que aquest canvi suposava una reorganització total de la meva vida, perquè passava a treballar tota la jornada a Suara i havia d’anar-me’n a viure a Barcelona.

Ara al mes d’octubre ja farà sis anys que està en marxa!
En aquests sis anys de feina al Deixa’t Cuidar, una de les coses que he vist i que més m’agrada és que quan la gent demana cita i ve a tractar-se ho fa abans que passi alguna cosa, és a dir, abans de sentir-se pitjor o anar al metge per prendre medicació. Moltes vegades es crea aquest dinamisme, en el qual la persona nota que hi ha alguna cosa al seu cos que no va bé i vol tractar-la abans que empitjori. I per a mi aquesta prevenció és espectacular, perquè constitueix un dels punts forts del Deixa’t Cuidar. El projecte és accessible econòmicament per tothom, perquè la finalitat és que les persones sòcies i treballadores de Suara gaudeixin d’aquest servei. Aquests sis anys de durada del projecte demostren que la gent està contenta amb el servei i que l’utilitza, sobretot a través del boca-orella, i és interessant veure com moltes de les persones treballadores de Suara han començat a prendre consciència del seu cos.

Per què consideres que és tan important aquesta presa de consciència?
Perquè la societat on vivim està separant cada cop més la nostra connexió cos-ment i, si no comencem a treballar això, no aconseguirem mai adonar-nos de les coses i establir els canvis necessaris. El procés d’empresa saludable que vol entomar Suara passa per dotar-nos d’eines per fer-nos conscients de la nostra realitat corporal i veure quines són les nostres necessitats. El projecte del Deixa’t Cuidar va sorgir d’una necessitat, i ara les mateixes persones treballadores i sòcies de Suara han començat a recomanar-se entre elles aquest servei. No només han après a prestar-se atenció a si mateixes, sinó que també ho fan amb les companyes que tenen al costat. Crec que aquest és, sense dubte, l’èxit més gran del Deixa’t Cuidar.

Has sigut membre del Consell Rector durant 4 anys. Quina valoració en fas d’aquesta etapa?
Ser membre del Consell Rector de Suara ha estat una de les millors experiències professionals, personals i vitals que he pogut viure. Al juny d’aquest any vaig deixar de ser secretària del Consell Rector, i puc assegurar que han estat quatre anys molt intensos, tenint molt clar que tots podíem dir el que pensàvem i opinar des de la globalitat i la transparència. Sempre estaré molt agraïda als dos equips del Consell Rector, al Consell de Direcció i a totes les persones sòcies amb les quals he treballat durant aquests anys, perquè he pogut aprendre molt d’elles. Per mi és una de les millors accions que he fet dins la Cooperativa, perquè crec que t’ensenya a aprendre a mirar i pensar en futur, que avui dia és un exercici que costa molt en l’àmbit dels serveis. Suara m’ha obert els ulls, m’ha fet trobar el que estava buscant, la perspectiva d’entendre que és possible treballar d’una altra manera i obtenir millors resultats. Quan estic treballant com a fisioterapeuta no només veig el braç o l’esquena que pateix la molèstia, sinó que veig a la persona, fora del punt de vista sanitari. I aquesta conjunció és fantàstica, és així com hem de treballar amb la gent, obtenint fils per accedir a la persona i per ajudar-la a millorar, a fer camí i a avançar en els seus resultats.

Caminar és una de les teves grans passions a la vida, oi?
Sí, caminar m’agrada molt perquè m’ajuda a veure les coses més clares! Jo sóc osonenca, vaig néixer a Sant Martí de Centelles, i des de petita m’he passat els estius a la Cerdanya, sense parar de fer muntanyes amunt i avall. Fa un temps, amb alguns companys i companyes de la Cooperativa, vam decidir muntar un grup per fer el Camí de Santiago. Vam començar a caminar l’any 2014 a Montserrat, i des d’aleshores cada any hem fet un trosset d’aquest camí. Si tot va bé, l’any que ve farem l’últim tram per arribar a Santiago de Compostel·la! Més enllà de caminar, la música també ha estat un altre punt important de la meva vida. Vaig començar a tocar el violí amb 12 anys, i vaig estudiar fins que vaig arribar a la universitat. En els últims anys, amb les companyes més veteranes hem organitzat quartets, quintets o sextets de corda per interpretar algunes peces, tot i que ara ja no toquem plegades. Caminar m’ha ajudat a organitzar-me, a endreçar les idees, i la música, a parar l’orella i aprendre a escoltar els altres.