HISTÒRIES DE VIDA - Rosa Mojica: "La vida és una novel·la, i s’ha de viure amb un somriure"

historia_vida_rosa_mojica

ROSA MOJICA. Sòcia de Suara Cooperativa

A Santo Domingo, ara ja fa més de 50 anys, els germans Mojica tenien el costum d’anar cada diumenge al cinema Cometa. Els seus pares, que van haver de criar 12 fills, volien que, de ben petits, aquests aprenguessin quins són els fonaments i els principis de la vida. Avui dia, escoltar la Rosa parlar sobre la República Dominicana, el seu país natal, és com estar endinsat en una de les millors filmografies de l’època. La sòcia i treballadora familiar de Suara va viure els últims anys del règim dictatorial de Rafael Leónidas Trujillo, va sobreviure a la Revolució del 1965 i, amb només 25 anys, va haver de marxar a Barcelona per començar de nou. Com ella mateixa explica, la vida és ‘una novel·la’, un camí per recórrer amb intensitat, que en el seu cas ha estat ple d’experiències, d’amor per la seva família i d’una gran satisfacció per tot allò viscut. Voleu conèixer la seva història de vida?

Ets treballadora familiar des de fa més de 10 anys.
Des de l’any 2007. En aquella època tenia moltes inquietuds per aprendre i sabia que el que volia era treballar en alguna cosa relacionada amb l’atenció a les persones. Una amiga que era assistenta social em va recomanar el curs de Treballadora Familiar, i la formació va ser tot un descobriment per a mi, ja que vaig poder conèixer a molta gent i vaig treure unes notes fantàstiques. Després del curs vaig passar uns mesos a Santo Domingo, i en tornar a Barcelona vaig portar el meu currículum a CTF. De seguida em van trucar per oferir-me feina, i tant de bo hagués començat abans, perquè ser treballadora familiar m’encanta.

Què és el que més valores d’aquesta professió?
M’agrada el tracte amb les persones, sense importar-me qui siguin. Estar al costat d’algú i poder comunicar-te m’enriqueix moltíssim, i m’ha fet aprendre una cosa molt important: no haig de viure les coses per tenir experiències. Quan una persona t’explica les coses que li han passat, et pots veure reflectida en aquella situació, et pots imaginar patint les mateixes conseqüències, i pensant si aquestes et convenen o no. Si ets una persona oberta, pots aprendre molt d’això!

Al teu país, però, vas estudiar Pedagogia.
Sí, tot i que de petita jo volia ser dentista! M’agradava molt aquesta professió, però la carrera d’odontologia era molt costosa i a casa no comptàvem amb els diners suficients. Vaig entrar a la universitat amb 16 anys per un error al registre, on constava que la meva edat era dos anys superior a la real. Això em va permetre avançar-me, però érem molts germans a casa i com que havia d’anar a la universitat amb els més grans no vaig poder escollir el que volia estudiar.

Éreu una família molt nombrosa?
Sí, la meva mare va criar 12 fills, i la veritat és que vam tenir una infància molt divertida. Per això sempre he tingut molt clar que no volia passar per aquest món sense ser mare. Li he entregat la sang i la vida al meu fill perquè sigui una bona persona. I avui dia, a part de ser un enginyer informàtic fantàstic, és un home magnífic. Per a mi la família és molt important. A casa, a la vall de Santo Domingo, estàvem molt units, i la gent encara ens coneix per los Mojica, que és el nostre cognom. El barri on nosaltres vivíem, la Cementera, era un barri d’obrers. En el passat la fàbrica dominicana de ciment on treballava el meu pare va crear una cooperativa de treballadors, i a cadascun d’ells els hi va donar una casa. Els cementeros encara som una comunitat, i intentem ajudar a tots els veïns en les seves necessitats.

Com era la vida a Santo Domingo?
A la República Dominicana la vida era molt diferent. Quan jo era petita la gent era molt oberta, i a casa meva, per exemple, mai es tancava la porta. A la fàbrica on treballava el meu pare ens donaven la tela pels uniformes de l’escola, i la meva mare havia de buscar una modista per fer-nos un parell a cadascun de nosaltres. Anàvem planxadíssimes i emmidonades! Després teníem el nostre vestit dels diumenges, que era el dia de la setmana que anàvem al cinema Cometa. El meu pare, el Juan, ens guardava els diners per poder comprar un caramel i una entrada, i recordo haver vist pel·lícules de Joselito, Concha Velasco, Carmen Sevilla i Sara Montiel. Totes les pel·lícules estaven subtitulades perquè així podíem llegir, i com que érem petites i no volíem seure a les cadires dels adults, portàvem cadascuna la nostra cadira feta pel pare. Anàvem al cinema amb la cadira al cap, i quan s’acabava la pel·lícula el meu pare ens estava esperant a l’altra banda de l’avinguda. Ell sempre deia que els seus fills havien d’anar al cinema per aprendre i saber coses. No volia que cap fill seu patís el que ell havia patit, i lluitava per això cada dia.

Vas viure els últims anys de la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo.
Sí, jo era molt petita, però recordo com si fos avui el dia que van matar Trujillo, l’any 1961, després de 31 anys de dictadura. Trujillo va ser una mala persona, però segons ell no podia existir una persona analfabeta a la República Dominicana. Si faltaves molt a l’escola, la policia venia a buscar-te a casa, s’havia de justificar tot! En aquella època la meva mare ens feia asseure a tots a terra amb un llibre d’Edicions Coquito a les mans, que servia per reforçar el nivell de lectura i arribar a l’escola sabent llegir. La meva mare es va encarregar de tot, i per això puc assegurar que si avui dia em demanés la lluna, li donaria, perquè ha sigut una dona fabulosa que ha criat a 12 fills.

I després va arribar la Revolució de Santo Domingo.
La Guerra civil dominicana va començar l’abril del 1965. En aquell període estava posada en marxa l’Operació Neteja, i la policia anava de domicili en domicili per emportar-se a tots els rebels. Un dia van aparèixer a casa nostra, i el meu germà, que era comunista, es va rebel·lar contra un dels policies. Van estar a punt de matar-nos a tots. Havíem deixat la porta oberta perquè no entressin per la força, i ens van posar a tots en fila per afusellar-nos. Aleshores va entrar a casa un tinent que coneixia al meu pare, i va convèncer els militars perquè no ho fessin. Van estar a punt d’eliminar a tota la família.

Amb només 25 anys vas decidir marxar cap a Barcelona. Què et va empènyer a fer-ho?
A Santo Domingo estava promesa amb la parella que tenia en aquell moment. Ens anàvem a casar, però vaig descobrir que tenia problemes amb les drogues i el vaig deixar. Arran d’aquest incident va començar a assetjar-me, i havia d’anar acompanyada a tot arreu. Un dia va venir a casa a buscar-me perquè volia parlar amb mi, però el meu pare m’ho va impedir. Aquell dia em va salvar la vida, perquè el noi m’estava esperant amb un ganivet a la mà. Ell va ser el culpable que hagués de deixar el meu país per venir cap a Barcelona. Mai el vaig denunciar, perquè si ho hagués fet hauria estat pitjor per mi. En aquella època, pel fet de ser dona, la policia no era garantia de cap protecció davant aquest tipus de situacions. La meva tieta, que era directora d’una escola d’acollida de nens, em va ajudar molt. Havia treballat molt temps amb ella sense cobrar un sou, i em va donar els diners que necessitava. Havia de posar terra pel mig, i com que ja tenia una germana vivint a Barcelona, vaig decidir marxar.

I allà vas conèixer el teu marit!
Feia un any que vivia a Barcelona quan els nostres ulls es van creuar a un bar. Estava prenent alguna cosa amb unes companyes, i quan estàvem a punt de marxar, el Fernando, el meu marit, li va dir al cambrer que el meu cafè el pagava ell. I a la setmana següent, quan hi vaig tornar, va fer exactament el mateix. Des d’aquell moment vam començar a veure’ns i a parlar sobre nosaltres, i la relació va tirar endavant. Va venir amb mi a Santo Domingo per conèixer la meva família, i l’any següent hi vam tornar per casar-nos. El meu fill ja havia nascut, i va ser una boda preciosa. Vam llogar un local i les meves germanes, l’Aurora, la Carmen Delia i la Margarita, em van fer de dames d’honor. Encara conservo el vestit de la meva nit de noces, un vestit tipus kaftan molt entallat, i com que em serveix, cada dos per tres me’l poso per recordar aquell moment de felicitat amb el meu marit. En els últims dos anys, tant ell com jo hem hagut de lluitar molt. Li van diagnosticar un càncer limfàtic, i ha estat molt malalt fins ara.

Ara ja fa dos mesos que li han donat l’alta temporal.
Estic molt contenta per la recuperació del meu marit, però he patit moltíssim. Al desembre, quan només feia una setmana que havien operat el meu marit per trasplantar-li la medul·la, vaig haver de marxar a Santo Domingo a veure la meva mare, malalta d’Alzheimer. El conflicte que vaig tenir va ser molt gran, perquè no sabia què fer. Però ho vaig posar tot a la balança i vaig decidir que volia veure la meva mare abans que oblidés tot el que havíem viscut juntes, perquè ella em coneix millor que ningú. Allà a Santo Domingo em vaig assabentar que el meu germà gran, l’Ángel, també estava malalt de càncer de pulmó. El meu germà ja sabia el que li passava, però ens ho havia estat amagant perquè no volia que patíssim. Mai em deia adéu quan ens acomiadàvem a Santo Domingo, però aquell cop ho va fer, perquè sabia que ja no ens tornaríem a veure mai més. El meu germà va morir pocs mesos després d’aquest viatge.

El dol és molt recent.
No sé quant de temps passarà fins que ho superi, però cada dia em recordo d’ell. El meu germà Ángel va escriure una història titulada “La meva concubina de ferro”, de l’època en la qual va ser pres polític, i ara la meva germana està buscant aquest document perquè el puguem llegir plegades. No tinc pensat tornar a viure a Santo Domingo, perquè la meva història de vida està aquí, a Barcelona, però el que sí que m’agradaria fer, quan em jubili, és viatjar amb el meu marit. Aquest és el nostre pla de futur. La vida és una novel·la, i sempre s’ha de viure amb un somriure a la boca. Jo he tingut una vida molt emocionant i interessant perquè jo he fet que així sigui. Ho he viscut tot, i el dia que jo mori marxaré amb una gran satisfacció, perquè he gaudit al màxim cada any de la meva vida.