HISTÒRIES DE VIDA - Isidre Cano Ibáñez: "Em vaig fer treballador familiar perquè volia conèixer realitats"

mcarmen-porteros

 

ISIDRE CANO IBÁÑEZ. Soci de Suara Cooperativa

Llicenciat en traducció i interpretació per les universitats de Bristol, Rennes i Barcelona, el soci de Suara Isidre Cano va decidir fer un gir radical a la seva vida per invertir en si mateix i en els seus valors. Amb un caràcter humà, reflexiu i poètic, ens descriu com gràcies a l’atenció domiciliària va aconseguir projectar els seus somnis en les persones, deixant de banda totes aquelles pells de soledat i culpabilitat que ens desmunten dia a dia. Després de 10 anys exercint com a treballador familiar a la cooperativa, l’Isidre ha publicat a Argentina el llibre “La Brisa Abre Las Puertas Que El Viento Cierra”, un reconeixement a aquesta feina i al teixit cooperatiu que, en clau de rondalla, ens acosta una mica més a la realitat social que ens envolta i ens convida a conèixer la seva història de vida.

La traducció i el turisme van marcar els teus inicis laborals. Per què vas donar un canvi tan radical a la teva professió?
A Barcelona treballava com a director d’un alberg de joventut, i per circumstàncies me’n vaig anar a viure a Nova Zelanda. Allà hi vaig estar un parell d’anys, i durant aquest període vaig descobrir un servei a domicili que portava a la gent a treballar, ja que es tracta d’un país amb zones molt extenses. Jo sempre havia treballat amb nens, havia estat monitor d’esplai i havia fet docència, ensenyant llengües com el llatí, el grec o l’anglès. Però el món de la gent gran sempre m’havia atret, i vaig pensar que tot el coneixement que tenia i el meu perfil humanista podia servir per a alguna cosa que no fos una cosa, sinó una persona. Vaig fer aquesta reflexió i vaig descobrir la meva vocació, que demanava invertir en mi, en la meva família i en els meus valors.

Vas tornar a Barcelona el 2004 per formar-te com a treballador familiar. Com vas descobrir Suara?
A Suara no la coneixia, me la vaig trobar. A Nova Zelanda em vaig estar informant sobre el model, i fent les pràctiques com a treballador familiar vaig conèixer en Miquel Moré, qui esdevindria president de la cooperativa. Els valors que transmetia eren coherents i em quadraven, i vaig pensar que Suara, per extensió, m’encaixaria. I així va ser. Havia treballat per la Fundació Pere Tarrés durant 8 anys, al món de l’alberguisme, i sempre tenia contacte amb l’atenció directa i les persones que allà hi passaven, així com els serveis que tenia la fundació. Però allò es quedava molt curt i molt difós, i no era el mateix.

I quins valors de Suara es diferencien de la competència?
A Suara no ens fixem en el què, sinó en el com. No és el mateix atendre les necessitats de les persones que atendre les persones amb necessitats. És diferent. I nosaltres ens fixem en els valors, i els fem valer tot i les tempestes provocades per les circumstàncies del mercat. És cert que existeixen certs perills a l’hora de créixer, però penso que avui dia s’estan fent les passes adequades per tenir una estructura basada en aquests valors. Correm el risc de convertir-nos en una fruita amb bon aspecte però congelada, que no tingui un sabor diferent d’una altra. I per això hem d’aconseguir conservar l’essència. Els grans fracassos dels projectes vitals es produeixen quan es fan les coses sense rumiar. Una idea l’has de poder vertebrar abans de posar-la en marxa, i a vegades el frenesí del creixement fa que això no es pugui fer, que el projecte perdi valor encara que creixi. I això podria passar a la nostra cooperativa. Si veus com funciona avui dia el món, t’adones que no pots anar a un altre ritme. No podem decréixer, però al mateix temps hem de conservar els valors, perquè és l’estructura que ens fa diferents d’altres tipus d’empreses. Hem de sentir allò que fem.

Parles d’una època de tempestes i riscos. Era un bon moment per escriure?
El llibre parla del com, precisament en un període de convulsió en l’àmbit cooperatiu. I vaig pensar que havia arribat el moment de parlar de l’orgull de la feina que fem. Nosaltres som treballadors familiars, però crec que aquest orgull i el que es desprèn del llibre va més enllà d’aquesta feina i es trasllada al teixit cooperatiu que tenim. Hem d’estar orgullosos dels valors, tornar a recuperar les essències per poder créixer amb solidesa.

‘La Brisa Abre Las Puertas Que El Viento Cierra’, un títol força contradictori.
El títol del llibre és una miqueta paradoxal. Les portes fan referència a totes aquelles resistències que tens a la vida. Poden ser malalties, maneres de fer o preconcepcions. I la brisa fa referència a aquelles persones que diuen no tenir esperança, amb l’objectiu que algun dia puguin recuperar-la. Quan vaig començar a treballar a la cooperativa pensava que l’esperança feia referència a com poder viure i avançar. Però l’esperança, per la gent a la qual atenem, acostuma a ser no perdre l’autonomia, la decisió sobre la seva vida i la bona relació amb el seu entorn.

És la primera vegada que escrius contes?
Sí, em van proposar recollir part de la meva poesia, ja que sóc cantautor. Però si em vaig fer treballador familiar és perquè volia conèixer realitats, més enllà d’escriure poemes i cançons. Un no pot cantar sobre coses que no coneix. I un no pot escriure sense saber per què i com. Vaig pensar que havia de parlar de les històries del dia a dia des del respecte als usuaris i als meus companys i companyes. En aquest llibre he agafat casos ja tancats, he barrejat diverses històries en un mateix conte, perquè l’important és reflectir les realitats que atenem, parlar de la dignitat d’una manera de fer i del treball que es fa fora i dins de les oficines. És un acte de reconeixement i agraïment a aquests deu anys que jo he passat a la cooperativa.

Per què vas decidir presentar el llibre a Argentina?
Vaig editar el llibre allà perquè, a vegades, les coses s’han de fer diferents perquè surtin diferents. Quan treballava a l’alberg vaig conèixer a una persona molt especial, el meu amic Sergio Ferreira, que és un gran escriptor i periodista argentí, amb qui he mantingut el contacte durant anys. Si hagués decidit publicar el llibre a Barcelona, m’hauria posat una porta. Però no vaig voler, vaig pensar que tenia aquesta oportunitat i molta il·lusió per dur-la a terme. El llibre forma part d’una col·lecció d’un fons cooperatiu, la qual cosa concorda amb la meva manera de pensar. I de fet aquesta decisió m’ha fet créixer, perquè he pogut anar a presentar-lo i he conegut com és la realitat del món social a Argentina.

I en què es diferencia de la nostra?
En comparació amb Xile, em pensava que a Argentina em trobaria amb una classe mitjana més important. Però quan vaig arribar allà vaig veure que les diferències entre rics i pobres han crescut, i la classe mitjana està desapareixent. No hi ha servei d’atenció domiciliària i això ens fa remuntar a 30 anys enrere en relació amb Espanya, on el servei era realitzat per un cuidador, un familiar o una institució religiosa o caritativa. He trobat molt teixit associatiu de persones afectades, familiars que s’han associat per poder fer front a la manca de recursos i d’investigació sobre certes malalties. Hi ha molt voluntariat i molt voluntarisme, gent amb gairebé el mateix tarannà que podem tenir aquí a la cooperativa. Però malauradament no tenen recursos. I tenint en compte aquest context, penso que a Argentina hi ha espai per a col·locar la llavor de Suara. I per això també volia publicar el llibre allà, perquè pot ser una petita escletxa per transmetre el nostre model i implantar-lo.

Al pròleg del llibre el Miquel Moré et descriu com un ‘artesà que sap teixir relacions d’humanitat’. És aquesta la clau d’èxit del treballador familiar?
Jo sempre dic que els treballadors familiars som com forners. Treballem la massa mare durant uns dies, posem les essències, barregem les farines i després esperem, amb una miqueta de llevat, que això comenci a créixer. Arriba un moment que, si la massa mare és bona, nosaltres ens hem de retirar i la persona ha de tornar a prendre les rendes de la seva vida. Aquesta manera de fer impregna tot el que vindrà després. Quan entrem a un nou domicili sempre acostumem a trobar-nos un parell de traumes, que fan referència a les respostes a aquestes dues qüestions vitals: per què a mi i per què així. El treball que nosaltres acostumem a fer a la cooperativa és el de restaurar aquesta dignitat a través de la massa mare, perquè la persona pugui trobar les paus amb el món que l’envolta i tirar endavant.

Una relació d’ajuda i d’atenció centrada en la persona.
I en la seva dignitat, deixant de veure la malaltia i les seves circumstàncies, que només actuen com a agreujants. Un dels protagonistes del llibre, en Lluís, té depressió des dels vuit anys. La seva mare, que era artista, l’ha cuidat durant molts temps, i ell es sent culpable perquè no assumeix aquesta realitat. Malgrat les circumstàncies, el treballador familiar s’ha de fixar en això, en com està aturada la persona, posant la llavor perquè a poc a poc modifiqui la seva manera d’entendre la situació. Això és una relació d’ajuda. Malauradament, a vegades en el nostre ofici la relació d’ajuda acaba convertint al treballador familiar en protagonista, i a mesura que avança la malaltia de la persona, sense recuperar la seva autonomia, el treballador familiar continua amb aquest rol, sent gairebé indispensable per aquella persona. Nosaltres no hem de ser els protagonistes, hem de facilitar que aquella persona pugui ser protagonista de tots els seus canvis, bons i dolents. I si quan entres a un domicili no ets capaç de mirar globalment la situació, i preguntar-te perquè aquesta persona no està en pau, mai t’adonaràs que el problema prové d’un factor molt més espiritual, com la soledat o la culpabilitat. Tenim moltes pells posades a sobre, i com més en tens més feble ets, més fàcil ets de desmuntar.

T’has trobat alguna vegada en aquesta situació?
Fa alguns anys era una persona que tenia molts ocellets al cap. Quan vaig començar a ser treballador familiar vaig ser conscient que també es tractava d’un procés de sanejament. Abans era una persona molt solitària i autosuficient, i aquesta és la pitjor capa que pots tenir, el pitjor abric. Afortunadament vaig tenir la sort de no arribar als 65 per adonar-me d’això. Aquests deu anys a Suara han estat una inversió en la meva jubilació, el meu cap i la manera com entenc la vida. Jo crec que tenia unes quantes capes com tothom, i que he aconseguit tenir somnis projectats en l’altra persona. La feina a la cooperativa i als serveis d’atenció domiciliària m’han ajudat a treure’m aquesta pell.