HISTÒRIES DE VIDA - Rosa Castillo: “És important saber d’on vens, i no oblidar-te’n mai”

historia_vida_rosa_castillo

ROSA CASTILLO. Sòcia de Suara Cooperativa

La sòcia de Suara Rosa Castillo tenia només 4 anys quan la seva mare va emigrar a Barcelona per tirar endavant la seva família. La Rosa, que va néixer al Perú i amb 6 anys va arribar a Catalunya, va entendre de ben petita que els reptes personals i professionals es poden fer realitat si un mateix té la força de voluntat per donar la primera passa. Ara que té 30 anys, i és mare de dues filles, dóna un cop d’ull al passat per comprendre com la seva constància l’ha portada a viure un recorregut professional apassionant dins la Cooperativa, sent des de fa pocs mesos Tècnica de Participació Societària de Suara. Voleu conèixer la seva història de vida?

Com vas arribar a Suara?
Vaig arribar al 2012. Anys enrere, gràcies als meus estudis d’Auxiliar de Geriatria, havia estat treballant a diverses residències, però en aquell moment em trobava a l’atur i se m’estava acabant l’ajuda, així que buscava qualsevol tipus de feina. Vaig veure l’oferta per treballar com a Auxiliar de Neteja al Servei d’Atenció Domiciliària de Barcelona (SAD), al barri del Raval, i vaig pensar que es tractava d’una bona opció.

Com recordes la teva experiència al SAD?
Va ser fantàstica, perquè era molt diferent de tot el que havia fet fins aleshores. Al SAD el teu lloc de feina és tot el barri, el carrer. El fet de poder anar a casa de les persones ateses, i que aquestes et deixin entrar a la seva llar, produeix sensacions molt gratificants. No és un servei a l’ús, i el nivell d’improvisació i de resolució és increïble. A diferència d’una residència, si et trobes amb una persona amb algun problema atípic no comptes amb una estructura tan propera. Les persones que treballen al SAD s’enfronten cada dia a moltes situacions que ni tan sols es poden imaginar, i les han de resoldre en aquell moment amb les eines que tenen.

Al cap de pocs mesos, però, vas fer el teu primer salt professional dins la Cooperativa.
La veritat és que volia un canvi, trobar una feina que estigués relacionada amb la darrera formació que havia fet, un Cicle Formatiu de Grau Superior en Finances. Cada dia, abans d’anar a la feina, entrava a l’EspaiSuara i consultava la Borsa de Treball. No portava gaire temps treballant a la Cooperativa, però em vaig presentar a algunes ofertes, i a l’estiu em vaig postular com a auxiliar administrativa de l’Àrea de Sistemes. L’oferta va estar penjada només dos dies, però vaig arribar a temps de fer l’entrevista!

I així va ser com vas entrar a treballar a l’estructura de Suara, oi?
Sí, passar de l’atenció directa a les oficines va ser un canvi molt gran. Però tothom que treballa a Suara ha de tenir molt clar que, facis el que facis, sempre acabes treballant per a les persones. Recordo que quan vaig començar el meu encàrrec a l’estructura ho vaig fer donant suport en la gestió dels mòbils que es fan servir al SAD. La meva experiència prèvia al servei em va permetre tenir en compte aspectes que, d’una altra manera, mai m’hagués plantejat. Sabia quins eren els horaris de les persones treballadores i les possibilitats que aquestes tenien d’apropar-se a l’oficina, així que podia avançar-me a totes aquelles problemàtiques que anaven sorgint. Conèixer el servei de primera mà em va ajudar moltíssim a fer aquesta feina! En aquell període, l’àrea en la qual treballava incloïa tant els sistemes informàtics com els sistemes de gestió, així que al cap de poc temps també vaig començar a donar suport treballant com a administrativa de Qualitat. Aquest pas va ser una gran oportunitat per a mi, ja que durant gairebé cinc anys vaig poder conèixer una visió molt més àmplia del que és Suara. Amb la reestructuració de l’organització, Qualitat va passar a formar part de l’Àrea de Desenvolupament de Servei, i també el meu lloc de feina.

Fa poc més d’un any que ets sòcia de la Cooperativa, què et va empènyer a fer aquest pas?
Des del primer moment que vaig començar a treballar amb l’equip de l’Àrea de Sistemes vaig decidir que volia ser sòcia de Suara. Volia quedar-me aquí, perquè m’agradava molt el model de gestió de la Cooperativa. Jo només era un suport temporal de l’àrea, però participava en totes les reunions d’equip i estava informada de tots els temes rellevants. Aquesta oportunitat de poder conèixer més a fons el lloc on treballes no l’havia vist abans a cap altra empresa. I em va enamorar!

La teva experiència com a sòcia, però, és bastant atípica.
Del tot! Fer-me sòcia de Suara era una il·lusió molt gran per a mi, perquè feia molts anys que ho volia i en tenia moltes ganes. Però quan estava en ple procés societari em vaig replantejar quines eren les meves possibilitats a dins la Cooperativa, on volia estar i quina era la feina que volia fer. Em vaig centrar en allò que volia aportar, en el moment vital en el qual em trobava. Poc després va sorgir l’oportunitat d’incorporar-me a l’Àrea de Participació Societària, perquè feia falta una administrativa, i vaig tenir clar que volia optar a aquest lloc de feina. El més graciós de tot és que la meva primera Assemblea de Suara ja va ser formant part de l’equip de Participació! Així que encara no hi he assistit mai asseguda com a persona sòcia. La veritat és que, després de tants anys esperant, mai m’hagués imaginat una manera millor d’incorporar-me.

Ara fa pocs mesos que has passat a ser Tècnica de Participació Societària. Com has viscut aquest canvi?
En l’àmbit personal, per a mi ha significat un reconeixement enorme. Penso que he treballat molt per arribar fins aquí, però també és cert que d’aquesta manera es demostra que la Cooperativa confia en mi. Abans de presentar-me com a candidata a l’oferta m’ho vaig pensar moltíssim, perquè com que ja formava part de l’àrea sabia el que implicava, i per a mi significava treballar a un lloc de feina de molta responsabilitat. Però vaig fer l’esforç de superar aquesta inseguretat i confiar en mi, perquè per fer camí i tenir un recorregut, en qualsevol aspecte de la vida, ets tu qui ha de fer les primeres passes. Sempre he tingut molt clar que no tinc pressa de res, perquè ara per ara tinc molt clar que em vull quedar aquí, a Suara. I en aquest moment em trobo immersa en un núvol en el qual compto amb la confiança de moltes persones, però és cert que això també implica no voler decebre-les. Sóc una persona molt exigent, i ara entren en joc molts sentiments personals que haig d’anar posant en ordre.

Si mirem enrere, la teva trajectòria a la Cooperativa ha sigut una escalada constant!
I tant! Sempre he tingut molt clar cap a on volia anar, però és cert que treballar a la Cooperativa, a diferència d’altres empreses, m’ha permès aconseguir-ho. Tot aquest recorregut professional ha estat possible gràcies a Suara, però és cert que la persona juga un paper molt important en tot això. Les ganes i la força de voluntat han d’estar sempre presents, i penso que hi ha molta gent amb aquests valors i amb moltes històries de vida al darrere. La meva mare m’ha repetit en moltes ocasions la mateixa frase: “tot es pot menys la mort”. M’ho he cregut sempre, i en el meu cas, per la meva experiència vital i personal, he hagut de tirar endavant moltes vegades. Jo vaig néixer al Perú, i tota la meva família és d’allà. Tenia 4 anys quan la meva mare va emigrar sola a Barcelona per poder treballar, i tant jo com la meva germana ens vam quedar a càrrec de la nostra àvia.

Va haver de ser molt dur separar-se així de la família.
Moltíssim. L’única sortida al Perú era passar molta gana, i la meva mare va fer tot el possible durant dos anys per arreplegar els diners suficients i portar-nos a mi, a la meva germana i al meu pare a Barcelona. Tenia 6 anys quan vaig arribar a la ciutat, i el canvi de vida va ser brutal. Al Perú passava molt temps al carrer, tot eren cases i cadascuna estava pintada d’un color diferent. Vaig arribar a Barcelona un dia que plovia, i la primera imatge que recordo és la d’una ciutat amb el cel gris i edificis enormes. No em podia imaginar que allà hi visquessin persones! Quan em vaig aixecar després de passar la primera nit a Barcelona recordo que el primer que vaig fer va ser preguntar-li a la meva mare si aquell dia aniríem a veure l’àvia. Jo no era conscient d’on estava, de la distància que ens separava, i a mesura que em vaig anar adonant em vaig sentir molt trista.

Trobaves a faltar la teva vida al Perú?
Sí, però per una altra banda això no m’importava perquè estava amb la meva mare. Es va separar del meu pare anys després de néixer la meva germana petita, i va haver de treballar moltíssim per mantenir-nos a les tres. No va ser gens fàcil, perquè des de ben petites ens vam haver d’espavilar en tot. Ens aixecàvem, anàvem a l’escola i hi tornàvem soles. La situació laboral de la meva mare, que treballava netejant cases, es va anar estabilitzant a poc a poc. I és cert que, tot i les dificultats, gràcies a la bona gent que ens vam anar trobant la nostra infància va ser molt bonica. Jo ho vaig viure com a filla, però ara que sóc mare sóc conscient que no va haver de ser gens fàcil per a ella viure una situació així.

Diuen que tenir un fill et canvia la vida!
Sentim contínuament aquesta frase, però realment no ens fem a la idea del que vol dir. Ser mare és la cosa més dura i més bonica que m’ha passat a la vida. Educar a un fill i criar-lo no és fàcil, però quan et planteges la maternitat, com en qualsevol altre aspecte de la vida, no t’ha de paralitzar el fet que sigui o no difícil. He viscut altres circumstàncies complicades a la vida, però quan es tracta dels teus fills és diferent, perquè és la teva responsabilitat. Són les persones a les quals més estimes sense saber per què, i qualsevol cosa que passa es multiplica. També les alegries! Ara mateix estic en un moment de somni, en una bombolla, perquè tant en l’àmbit professional com en el familiar em sento molt satisfeta. Les meves dues filles han sigut el motor de tot, des que van néixer, i estic esperant que siguin una mica més grans per poder viatjar amb elles al Perú. No he pogut tornar mai al meu país, però m’agradaria fer-ho acompanyada de la meva família. És molt important no quedar-se ancorat en el passat, però és igual d’important saber d’on vens, i no oblidar-te’n mai.