HISTÒRIES DE VIDA - Víctor Vizuete: "L’esperit de Suara és destinar temps propi per ajudar als altres"

mcarmen-porteros

 

VÍCTOR VIZUETE. Soci de Suara Cooperativa

Una de les principals motivacions que va empènyer en Víctor a dedicar la seva trajectòria professional a la fisioteràpia va ser la seva passió per cuidar a les persones i per ensenyar-les a cuidar-se a elles mateixes. El soci de Suara, que compagina la seva feina al Centre Residencial Dovela amb la seva passió per l’esport, fa més de dos anys que exerceix com a fisioterapeuta del primer equip del Terrassa FC, treballant al mateix temps amb persones de totes les franges d’edat. Aquesta experiència l’ha fet comprendre el tarannà de l’exigència de cada etapa de la vida, sense perdre de vista que la millor manera de superar els obstacles, físics i mentals, és tenir un bon coneixement d’un mateix. Voleu conèixer la seva història de vida?

Com vas arribar a Suara?
Estava treballant a la Fundació IPSS, que gestiona diversos centres de dia de domini públic. Quan va sortir a concurs el Centre de Dia Can Vargas, de Ripollet, l’adjudicació del servei va ser per Suara, i així va ser com vaig conèixer la cooperativa. Durant aquella època vaig arribar a treballar per tres empreses diferents, i em venia de gust una mica d’estabilitat. La Cooperativa em va oferir ser fisioterapeuta al Centre de Dia Santa Perpètua, i també em van proposar formar part del projecte Deixa’t Cuidar, mantenint les meves funcions anteriors a Ripollet. Aleshores em vaig fer soci, ara ja fa 3 anys, perquè vaig veure que la Cooperativa tenia un interès real en la meva persona i en el meu perfil professional.

Ara treballes com a fisioterapeuta del Centre Residencial Dovela. Com va ser aquest canvi?
El Centre Residencial Dovela va ser una gran aposta de Suara, i quan em van comunicar que havia passat el procés de selecció per treballar-hi me’n vaig alegrar molt. El tracte que he rebut a tots els centres de dia ha estat excel·lent, m’ha agradat molt la feina que hi he fet. Però a diferència dels centres de dia, el treball en l’àmbit de la fisioteràpia té més continuïtat a una residència, ja que les persones ateses no marxen a dormir a casa i es pot fer un major seguiment. Actualment treballo a jornada completa a Dovela, i quan tinc franges de disponibilitat també faig algunes hores pel servei Deixa’t Cuidar.

Què et va motivar a ser fisioterapeuta?
Vaig pensar que la fisioteràpia era una professió molt maca i molt propera a la medicina. M’agrada molt cuidar a les persones, però també m’apassiona ensenyar a aquestes persones a què es cuidin per elles mateixes. Moltes vegades arriben a la residència auxiliars de geriatria en pràctiques, i m’agrada compartir amb elles tots els coneixements que tinc sobre el cos, que els poden ajudar a millorar la seva salut corporal a l’hora de fer transferències o mobilitats. És veritat que les sortides professionals de la fisioteràpia no estan ben valorades, ja que no deixa de ser una carrera recent i amb poca història al darrere. Moltes vegades et trobes en terra de ningú, la gent no acaba d’entendre quina és la necessitat de què, per exemple, hi hagi un fisioterapeuta a un hospital. Però poc a poc aquesta tendència està canviant.

La tendència ara és cuidar-se més que fa uns anys?
Crec que sí, tot i que culturalment, almenys és el que jo he detectat, vivim amb un nivell d’estrès, d’angoixa i d’irritació que no es reprodueix en altres països. De seguida ens incomodem, i aquesta incomoditat es transmet al cos i no ens ajuda a relaxar-nos. El ritme de vida a ciutats com Barcelona o Madrid és molt frenètic, i es fa difícil incorporar al dia a dia un estat de calma i benestar. Jo mateix sóc una persona que està sempre ocupada, i fins ara no he tingut problemes d’estrès, però és cert que a vegades és difícil gestionar segons quines situacions i desconnectar. 

Quines recomanacions faries per tal de millorar la salut del nostre cos?
Qualsevol tècnica que t’ajudi a estirar, a adoptar bones postures corporals o a obtenir més flexibilitat del cos és perfecta per a la salut. El nostre cos és com un acordió, t’ha de permetre poder fer tot el recorregut i tornar. En el moment en el qual això no és possible, perquè hi ha alguna molèstia o obstacle que no et deixa tenir la mobilitat necessària per fer-ho, és on apareix el problema. Per a mi la millor recomanació és conèixer-se bé a un mateix, així com no deixar per demà el que es pugui fer avui. Qualsevol molèstia muscular, per petita que sigui, sempre evolucionarà millor si es tracta amb anticipació. El missatge ideal és no arribar mai al límit, perquè aleshores és quan el cos pateix més, i en aquestes circumstàncies es fa molt difícil treballar.

Com és exercir la fisioteràpia en el món de la geriatria?
Molts fisioterapeutes, tot i que no volen dedicar-se a aquest sector, comencen la seva pràctica laboral en la geriatria, perquè l’augment de l’esperança de vida ha fet que es generi molta feina en aquest àmbit de la població. A mi personalment m’agrada molt treballar amb gent gran, perquè la satisfacció moral i la recompensa emocional que reps és enorme, no hi ha dia que no marxi a casa amb el pit inflat. Crec que, a diferència de les mútues, l’atenció que es dóna a les persones a una residència és molt millor, ja que com a professional tinc molt més poder de decisió a l’hora d’intervenir o aplicar tractaments. Actualment treballo amb totes les franges d’edat, des de nens petits fins a gent gran, i puc assegurar que el nivell de resposta de les persones grans també és molt diferent del de la resta de persones ateses.

Ara fa tres temporades que treballes com a fisioterapeuta del primer equip del Terrassa FC.
Sí, des que vaig acabar la carrera he treballat gairebé per igual al món de la geriatria i al de l’esport. En l’àmbit del futbol, vaig començar com a fisioterapeuta a una escola juvenil de divisió nacional, i després vaig passar a treballar pels equips del filial del Club de Futbol Badalona, d’una escola de futbol de Montgat, i de l’equip juvenil d’Horta. Finalment vaig arribar al Terrassa FC, on treballo tant pels jugadors del futbol base com pels del primer equip. La veritat és que canvia molt la professió quan es treballa en l’àmbit de l’esport professional.

En quin sentit?
El món de l’esport és molt més exigent que el de la geriatria, ja que l’edat dels jugadors influeix molt en la seva resposta. Moltes de les afeccions que pateixen les persones grans, com l’artrosi, no es poden revertir, i elles són conscients d’aquest factor. Les persones joves tenen molta menys paciència i més pressa, volen curar-se abans, sobretot si la seva lesió està associada a un esport i reclamen incorporar-se a l’equip com més aviat millor. És graciós veure aquesta diferència de tarannà que marca l’edat!

L’any passat el Terrassa FC va entrar en play off per pujar de categoria. Com vas viure aquesta experiència?
Va ser un moment de molts nervis i molta exigència professional, perquè l’entrenador volia que tots els seus jugadors estiguessin a punt per sortir al camp. S’ho jugaven tot! L’equip no va aconseguir pujar de categoria, i ara el Terrassa FC continua jugant a 3a Divisió. Alguns dels partits en els quals acompanyo a l’equip estan televisats, i una de les coses que més il·lusió em fa d’això és que moltes de les persones que atenc a Dovela els veuen. Quan algú es lesiona i haig de sortir al camp per atendre’l em poden veure en directe, i després, quan torno a la residència, comentem totes les jugades. El senyor Joan, del barri de Gràcia, és una de les persones que més em segueix. Abans era soci del Club Esportiu Europa, i anava molt sovint al camp. El seu equip també juga a Tercera Divisió, com el Terrassa FC, i em faria molta il·lusió poder portar-lo al camp algun dia. M’agrada aquesta situació perquè, al final, és com un cercle que es tanca, i que em permet establir una relació més propera i centrada en les persones a les quals atenc.

La teva passió pel futbol et ve de ben petit?
Sí, de petit jugava a futbol, però ara no tinc temps per entrenar. Ho faig per hobby i perquè m’agrada, i a vegades jugo amb els meus amics i amb el meu germà a futbol sala. Ara el que m’agrada és viatjar, sóc una persona molt estalviadora i gairebé tots els diners que tinc els gasto en això. L’any passat vaig estar per California i la Costa Oest, i l’any anterior al Japó. Recomano molt aquest país, sé que hi tornaré algun dia. El xoc cultural que et trobes és tan bèstia que només per anar allà, entrar al primer tren i veure a la gent ja ha valgut la pena el viatge. És una cultura molt exigent en l’àmbit personal i professional, però crec sincerament que ens queda molt per aprendre d’ells!

La teva exigència personal i professional també ha estat molt alta aquests anys. Com imagines el teu futur?
Ser fisioterapeuta requereix tenir un equilibri físic i mental. En aquests moments em trobo molt bé, però sí que és veritat que sovint penso que arribarà una edat en què no em podré dedicar a la meva professió, sobretot ara que l’arribada de la jubilació s’allarga cada cop més. Ara estic fent un Màster de Prevenció de Riscos Laborals, i en un futur m’agradaria poder compartir tots els meus coneixements amb la cooperativa. L’esperit de Suara és destinar temps propi per ajudar als altres, lluitar per les persones, i les empreses que funcionen bé són aquelles que se centren en la persona i fan tot el possible per acompanyar-la i ajudar-la. Crec que el servei de fisioteràpia Deixa’t Cuidar n’és un bon exemple, i en un futur seria molt interessant poder oferir serveis més preventius, anar als diferents centres de Suara per millorar la salut laboral i corporal de les persones que hi treballen.