La tecnologia, al servei de les persones

Tomàs Llompart

Tomàs Llompart
Director Àrea Desenvolupament de Servei

TOMÀS LLOMPÀRT. Director Àrea Desenvolupament de Servei de Suara

Fa uns dies m’arribava un tuit d’una col·laboradora amb una fotografia: s’hi veien una sèrie d’objectes propis de l’any 1993 (un ordinador, una agenda electrònica, un rellotge, una càmera de vídeo i una de fotos, un telèfon de sobretaula, un walkman) i els comparava amb un objecte del 2013 (un smartphone). S’intuïa de la fotografia que havíem substituït tots aquells estris d’ús habitual al 1993 per un de sol que portem a la butxaca.

La foto em va fer pensar en dues línies. D’una banda, vaig reflexionar què faltava a la foto i que també portem ara al nostre smartphone, partint de la idea de que tot es pot millorar, i per tant la fotografia del  tuit també; de seguida vaig ampliar la llista: la llibreta, el llapis per anotar, la brúixola, el nivell, la llanterna, la guia urbana, el mapa quan anem de vacances, el temps que farà, la TV, la radio… D’altra banda, si al 1993 algú m’hagués dit que portaria tot això a la butxaca i que la majoria de persones no el separarien a més d’un metre durant 365 dies a l’any 24 hores no m’ho hauria cregut. Cada cop sento més la definició d’ebody (part electrònica del nostre cos) per definir el nostre smartphone. I si m’aturo a imaginar l’esdevenir i la potencialitat d’aquest element tecnològic (i de molts altres que segurament ara ni ens imaginem) em costa entendre perquè els mirem amb recel. Recordo frases com “jo mai portaré telèfon mòbil”, “jo, màquina d’escriure”, “a mi la informàtica m’atabala”, “jo prefereixo l’agenda de paper”, etc.  i, tot i el recel, la majoria de les persones que deien això ara tenen un telèfon d’última generació (o dos: un per la feina i un d’ús particular) escriuen en un portàtil que duen a tot arreu i utilitzen l’Evernote per a apuntar-se que han de comprar.

tecnologia

Em pregunto per què ens costa tant prendre’ns els canvis tecnològics com un avantatge per a la millora de la nostre dia a dia, del nostre treball amb les persones, amb els infants a les escoles bressol, amb les persones grans a les residències. Per què hi veiem dificultats si l’experiència ens dóna els arguments per convèncer-nos? Cada cop que marxo de viatge m’estalvio una bona bossa amb la càmera de vídeo, la de fotos, els mapes, la informació escrita, etc. Això si: no m’oblido d’emportar-me una bateria supletòria!

Estem en una societat que evoluciona. I jo sempre serè analògic, no seré digital per molt que m’hi esforci a semblar-ho. Però tinguem en compte que les noves generacions són digitals i no analògiques (*)  i per tant les seves estructures mentals, la manera de viure el dia a dia, és digital. Els nostres serveis, les nostres empreses, les nostres activitats hauran de pensar-se en digital i no en analògic. Serem capaços d’entomar el repte? Caldrà que ens esforcem en deixar de ser analògics per ser una mica més digitals. T’hi atreveixes? O seguiràs amb el recel?

 

(*) Hi ha dues proves d’estar per casa per saber si sou analògics o digitals:

  1. Ensenyeu un smartphone a algú i pregunteu-li què és: qui us digui un telèfon, és analògic.
  2. Demaneu a algú que apunti una adreça: qui busca un llapis o bolígraf és analògic, qui ho anota a l’smartphone o en fa una foto, és digital.