HISTÒRIES DE VIDA - Anna Fruns Romero: "Suara m’ha fet creure en les persones, en un nosaltres"

historia_vida_anna

ANNA FRUNS ROMERO. Sòcia de Suara Cooperativa

Inquieta, apassionada, positiva i compromesa. L’Anna Fruns, que des de fa dos anys treballa a l’Equip de Participació Societària i Gestió del Canvi de Suara, va arribar a la Cooperativa com a treballadora familiar, i avui dia no concep que a la vida es pugui treballar de cap altra manera que no sigui posant-hi la pell. Amb només 18 anys li van diagnosticar la malaltia del lupus, i durant aquest període d’autoconeixement ha hagut d’aprendre a gestionar la seva particular caixa d’emocions. L’acceptació i el no judici d’un mateix són aspectes que ara valora i defensa, així com la necessitat de creure que les coses, fetes amb amor, sempre acaben per tirar endavant. Voleu conèixer la seva història de vida?

Com vas arribar a la Cooperativa?
Vaig arribar subrogada d’una altra empresa. Havia estudiat un cicle formatiu d’Atenció Sociosanitària i un Grau Superior d’Integració Social, i només feia sis mesos que hi treballava com a treballadora familiar, al barri de La Guineueta. Va ser aleshores quan em vaig assabentar que passava a formar part de Suara, i al cap d’un temps de treballar a la Cooperativa em van oferir una suplència com a Coordinadora de Gestió, i ja em vaig quedar fent aquesta feina. Va anar tot molt ràpid!

Per què vas decidir estudiar Atenció Sociosanitària?
La veritat és que no sabia què volia fer, no trobava el meu camí a la vida. Estava enfadada amb el món, em rebotava per qualsevol cosa. No m’havia passat res en concret, però no gestionava bé les meves emocions. Mai m’ha agradat expressar-les, perquè sempre m’he sentit vulnerable, però avui dia haig de reconèixer que he fet un gran esforç per canviar-ho. Tenia 16 anys quan em vaig inscriure al cicle, i no tenia cap motiu per estudiar una cosa o una altra, simplement estava a l’expectativa de veure com acabava tot plegat. Vaig fer les pràctiques a una residència que hi havia a la Barceloneta, amb persones amb discapacitat física i psíquica. I allà va ser on vaig obrir els ulls, em va caure la bena.

En quin sentit?
Em vaig adonar que, per molt enfadada que estigués amb el món, en comparació amb aquelles persones, la majoria de les quals eren molt joves, la meva vida era completament plena. Allà vaig descobrir que hi havia problemes al món. Aleshores va ser quan em van diagnosticar que tenia lupus, que és una malaltia autoimmune, crònica i complexa, ja que et pot afectar de maneres molt diverses. Per resumir-ho, provoca que qualsevol canvi en la teva vida, per petit que sigui, t’afecti. Una de les possibles simptomatologies del lupus és que et tornes fotosensible, i és el que em va passar a mi en un principi, la malaltia es va manifestar a la pell. Fa 10 anys ningú t’explicava ben bé que era el lupus, ni tan sols el metge. Sabia a quins òrgans em podia arribar a afectar, però com que era una malaltia nova i jo era una de les pacients més joves, realment no era conscient del que estava patint.

Quan vas començar a ser-ho?
Fa un parell d’anys, quan vaig patir els primers brots a les articulacions. En aquell moment la meva major por va ser pensar com acabaria tot allò. I el més cru de tot plegat és que ningú m’ho sabia dir. Un dia al matí, quan m’aixecava, em vaig adonar que no podia cordar-me els pantalons. I un altre dia no vaig ser capaç d’agafar el mòbil, ni tan sols d’escriure. Sentia un dolor molt fort a les mans, una sensació molt desagradable.

El lupus és una malaltia catalogada com a estranya o minoritària?
Ho és, i moltes vegades no som conscients del que suposa tenir una malaltia així. El fet que no siguin conegudes provoca que no siguin considerades com el que són. Has d’estar molt malament, en ple brot, perquè això passi o es vegi. Jo no necessitava que em cataloguessin com a malalta, el que necessitava era saber, entendre el que m’estava passant, i gestionar-ho, perquè ningú t’explica com fer-ho, sobretot emocionalment parlant. Recordo un dia que vaig anar d’urgències amb un brot molt fort, i l’única resposta que vaig rebre per part de la infermera va ser que tenia lupus i que havia d’acostumar-me a viure amb dolor.

Creus que hi ha una falta d’empatia al darrere de tot plegat?
Sí, la falta d’empatia en aquest tipus de situacions és enorme. La figura del metge o la metgessa és fonamental a l’hora de gestionar aquestes emocions, perquè encara que les notícies siguin dolentes, si hi ha un bon acompanyament al darrere la sensació de benestar i d’equip és molt més gran. Ja no estàs sola davant la malaltia, i això et fa estar molt més tranquil·la. L’altra part bona de tot plegat és que, un cop l’acceptes, perdones el que t’està passant, tot comença a millorar, perquè l’estrès també pot afectar i potenciar l’aparició de brots.

Com ha sigut aquest procés d’acceptació?
Han sigut dos anys molt durs, en els quals he estat molt enfadada amb el meu cos, amb la meva ment i amb totes les persones que m’envolten. Ara fa un any que estic treballant tot això, gestionant les meves emocions, i em trobo en el moment de perdonar i d’acceptar. Amb el temps m’he adonat que el que m’estava passant és que estava barallada amb mi mateixa, amb el meu cap, i això feia que em barallés amb la resta de persones. Estava trista o enfadada per tenir la malaltia i no acceptava aquestes emocions, el que feia era jutjar-les. A més a més, és molt difícil trobar la medicació que et faci estar bé. Malgrat tot, sempre he aconseguit assolir les meves metes i, en aquest aspecte, ara he trobat l’estabilitat. El que sí que és cert és que si en algun moment vull ser mare, hauré d’aturar aquest tractament, perquè amb aquesta medicació no podria quedar-me embarassada.

És un tema que t’angoixa?
Em preocupa molt, perquè pot ser que el meu cos no ho suporti, ja que qualsevol canvi et pot provocar brots. El dia que jo decideixi que vull fer el pas de tenir un fill haurà de ser de forma planificada i acordada amb el metge, que ell pugui valorar si estic estable o no. A mi m’agradaria molt ser mare, és una de les missions que tinc pendents a la vida. Em costa molt fer-ho, però crec sincerament que tinc molt amor per donar. Tinc una relació molt propera amb la meva família, som com un clan. La meva germana és vuit anys més gran que jo, i tinc dos nebots. La meva família i la meva parella són la meva vida, no podria sentir-me més completa. Si no tingués la malaltia però no els tingués a ells no em compensaria en absolut.

Ara ja fa dos anys que treballes a l’Equip de Participació, que et va empènyer a fer aquest pas?
Necessitava un canvi, i vaig decidir presentar-me a l’oferta de feina. I com a tots els llocs de la casa en els quals he treballat, he après moltíssim de les meves tasques a l’Àrea. A Suara he crescut professionalment i com a persona. I aquest és l’enganxament de la Cooperativa, perquè sense adonar-te hi poses la pell. Crec sincerament que les persones que van fundar Suara fa 10 anys ens estan deixant aquesta herència, les ganes de creure que aquest projecte és possible. No concebo treballar d’una altra manera, sense sentir-ho així. Em vaig fer sòcia l’any 2015, i la veritat és que no vaig tenir cap dubte. Hi havia persones a dins de la Cooperativa que em servien com a referent, i si elles en formaven part, jo també volia ser-hi. Estic molt orgullosa de la Cooperativa, i de la gent amb la qual m’he anat creuant al llarg dels anys. Suara m’ha fet creure en les persones, en un nosaltres.

Ets una persona molt positiva, oi?
Intento ser-ho sempre que puc, perquè crec sincerament que un somriure ho arregla tot. M’agrada molt queixar-me, ho considero una afició, però em diverteixo molt mentre ho faig, perquè m’ajuda a riure de mi mateixa. Sóc una persona amb moltes inquietuds, i viatjar és la meva passió frustrada, no he tingut l’oportunitat de fer-ho i tal com van passant els anys, noto que Barcelona se’m queda petita, i que necessito descobrir altres coses. M’agradaria molt anar a California, i si pogués escollir on néixer, en la pròxima vida, crec que voldria fer-ho allà! No crec en la reencarnació, però sí que crec en l’Anna del futur. He vist tantes pel·lícules que m’imagino com podria ser la meva vida en un lloc així. Sóc una persona molt hollywoodiana, i tinc moltes escenes gravades al cap. A la vegada sóc conscient que les coses que faig molts cops no són perfectes, però com que ho faig tot amb molt d’amor i sentiment em compensa, em crec allò que faig en cada moment, i vull continuar fent-ho d’aquesta manera.