HISTÒRIES DE VIDA - Mar Dieguez: "Sempre he pensat que la suma d’individualitats és més potent"

historia_vida_mar_dieguez

MAR DIEGUEZ. Sòcia de Suara Cooperativa

D’ànima cooperativa, comunitària, lluitadora i solidària. Sense aquests trets diferencials no podria entendre’s la història de vida de la sòcia de Suara Mar Dieguez, educadora social gairebé de naixement i partidària a ulls tancats de la vida en comunitat. Des de fa més de 10 anys, la Mar comparteix edifici amb la que ella defineix com la seva ‘família triada’, amb la qual ha decidit fer un pas més en l’àmbit de l’habitatge per demostrar que viure col·lectivament sí que és possible. A través d’un relat viscut en pròpia pell, la Mar ens explica com la vida va conduir-la fa uns anys a replantejar-se la seva pròpia existència. Ara, després de tota una època de creixement personal, té molt clar que les petites accions són les que poden aconseguir que el món on vivim sigui una mica millor. Voleu conèixer la seva història de vida?

Ets educadora social i antropòloga, sempre has tingut clar que volies dedicar-te a això?
Sí, volia ser educadora social fins i tot quan encara no existia la carrera. Sempre he tingut molt clar que volia dedicar-me al món social, perquè tenia la necessitat d’ajudar els altres i acompanyar les persones en processos durs i difícils. Vaig ser alumna d’una de les primeres promocions de la carrera d’Educació Social de la Fundació Pere Tarrés, i quan vaig acabar aquests estudis vaig començar amb l’Antropologia, que em va permetre ampliar el focus com a educadora social.

Actualment treballes al projecte SARA, com funciona aquest servei?
Es tracta d’una llar per persones amb situació d’exclusió i afectades per VIH que, a diferència d’altres centres similars, no fixa un temps limitat d’estada. Fa uns quants anys la malaltia del VIH estava molt vinculada al consum de drogues, però aquesta vinculació ha canviat i avui dia l’entrada al centre no necessàriament ha d’estar lligada a la drogoaddicció. El servei disposa de 15 places, i hi treballem tres educadors referents. Cadascun de nosaltres tutoritza a cinc persones ateses, i la veritat és que quan els escoltes parlar i t’expliquen la seva vida et treus el barret, perquè la majoria de vegades es tracta de gent que ha tingut una infància molt dura i que encara té forces per lluitar i restablir llaços amb la seva família. La primera vegada que vaig treballar al SARA va ser l’any 2004, a través de la cooperativa EAS. Hi vaig estar alguns mesos, i després vaig començar a treballar al Centre Obert de Torre Baró. En poc més d’un any ja m’havia fet sòcia!

De seguida vas apostar pel model cooperatiu.
Ho vaig veure molt clar, perquè sempre he pensat que la suma de les individualitats és més potent. El meu dia a dia està envoltat de cooperatives, des de l’àmbit de l’habitatge fins a l’alimentari o el laboral. Viure i treballar en tribu és el que més seguretat em dóna, i he volgut portar això a tots els àmbits de la meva vida. Fa 10 anys, amb una colla d’amics, vam decidir anar a viure en comunitat, perquè ens agradava la idea de poder compartir la vida quotidiana i disposar d’un espai que fos comunitari per tothom. Vam començar a donar veus per aconseguir un edifici on poguéssim viure tots plegats, i en poc més d’un mes vam trobar-lo a Sant Andreu.

En què consistia aquesta vida en comunitat? Com us organitzàveu?
Cada persona o família de la comunitat disposava del seu propi pis, i un dels habitatges, el que estava situat a la part de dalt de l’edifici, el fèiem servir com a comunitari per poder disposar d’un espai que estigués obert a tothom. Vam signar un contracte de 10 anys, acordant que l’edifici era de tots i que, segons les necessitats i els moments vitals de cadascú, es podien fer moviments de pisos. En l’àmbit econòmic, cada persona pagava el que podia. Un cop l’any fèiem una reunió per analitzar el cost que tenia viure a l’edifici i la vida econòmica de cada unitat familiar. Sense jutjar els altres, cada persona exposava el preu que creia que havia de pagar pel seu pis, ja que no tots els habitatges eren iguals ni tampoc les circumstàncies de cadascú. A més a més, si a mitjans de curs algú es quedava sense feina o volia posar-se a estudiar, podia exposar pagar menys de quota atenent a la seva situació. Encara que sorprengui, fent aquest exercici sempre han sortit més diners dels que realment es necessitaven, així que durant aquests anys de convivència hem aconseguit generar alguns estalvis.

Fa uns anys, però, vau decidir presentar el vostre propi projecte de cohabitatge.
Vam veure que aquesta forma de viure ens agradava però que no volíem fer-ho de manera privada, així que vam decidir intentar-ho per la via pública. Cinc de les unitats familiars de la primera comunitat de Sant Andreu ens vam fer sòcies d’una cooperativa d’habitatge, Sostre Cívic, i ens vam unir a 14 unitats familiars més provinents d’aquesta organització. Al cap de dos anys va sortir un concurs de l’Ajuntament de Barcelona per presentar un projecte de cohabitatge a un dels seus terrenys, i la veritat és que vam veure la llum. El concurs era a 75 anys prorrogables a 15 més, heretable als fills, i després de treballar molt el projecte el maig del 2017 el vam guanyar. El terreny està al Poble Nou, a l’hivern comencen les obres i, si tot va bé, a l’estiu del 2020 ja tindrem les nostres claus!

Com serà aquest nou edifici comunitari?
Un dels requisits del projecte és que el 40% de l’espai, uns 300 m², haurà de ser compartit. L’edifici tindrà sala de coworking, un menjador comunitari, una sala polivalent, una bugaderia i una sala de cures amb una banyera adaptada, també pensant en el fet que en aquest edifici ens farem grans! També tindrà dues habitacions de convidats per a qualsevol persona de l’edifici, amb l’objectiu de reduir l’espai privatiu, i disposarà d’un total de 20 pisos. La idea, com vam especificar en la redacció del projecte, és mantenir el mateix sistema que teníem a Sant Andreu, posant un d’aquests habitatges a disposició d’una entitat que treballa amb persones en situació de vulnerabilitat social perquè la persona atesa escollida pugui gaudir del pis social durant un any i sense pagar lloguer. Es tracta d’una iniciativa que jo sola no podria assumir, però en comunitat és molt més fàcil. Si es fessin més sovint petites accions com aquesta el món funcionaria molt millor.

Per què t’agrada tant viure en comunitat?
Crec que quan ho descobreixes i ho incorpores al teu dia a dia no hi ha marxa enrere. En 10 anys ens han passat moltes coses, i aquest acompanyament de vida que ens hem fet ha sigut meravellós. A vegades no ens veiem, però saps que sempre hi són, és com una família triada. Una de les famílies de la comunitat té tres fills, i la veritat és que els pares sempre ens diuen que viure així els ha fet gaudir molt d’aquesta experiència. Viure en comunitat els ha permès poder participar de la vida associativa del barri o fins i tot anar al cinema entre setmana sense necessitat de contractar un cangur, ja que a l’edifici o uns o altres podíem pujar a casa seva per donar un cop d’ull als nens fins que els seus pares tornaven a casa. Crec que és fantàstic poder tenir fills i gaudir-los d’aquesta manera i en comunitat!

A tu t’agradaria ser mare?
Tinc 43 anys i moltes ganes de ser-ho, però encara no he pogut tenir fills. Ja fa uns anys que intento quedar-me embarassada, però es tracta d’un procés de molt desgast físic i emocional. Al final no deixa de ser un miracle que es pot donar o no. Jo anava a ser mare als 30, ho tenia planificat així i era el que volia. Però la meva parella en aquella època, en Jaime, va morir d’un accident de cotxe quan anava a treballar.

Va ser un cop molt dur.
És el pitjor que m’ha passat a la vida. Feia sis anys que vivíem junts i ens acabàvem de traslladar a Moià, així que encara hi havia caixes per obrir. Em vaig quedar un any vivint allà, però després em vaig adonar que era un projecte de vida que havia construït amb ell, i que no tenia cap sentit viure’l d’aquesta manera. Així que vaig decidir demanar una excedència a la Cooperativa i fer el Camino de Santiago. Feia un any que anava a un grup de dol de l’Associació AVES, i necessitava reflexionar i veure què volia fer amb la meva vida.

I vas decidir marxar a Guatemala.
No va ser una època fàcil, però va ser un període de gran creixement personal. La vida et dóna una bufetada tan gran que has de plantejar-te les coses de nou, les més existencials. En Jaime era guatemalenc, i ens havíem conegut allà quan jo estava fent les pràctiques internacionals d’Educació Social. Així que vaig decidir que volia tornar a Guatemala per passar una temporada en aquell meravellós país i compartir temps amb la seva mare.

I t’hi vas quedar dos anys!
Estava molt bé allà, però també era veritat que havia marxat en un moment en el qual necessitava fer aquest procés de dol, i havia de tornar a Barcelona per acabar de decidir què volia fer. En aquest període d’excedència també vaig aprofitar per viatjar pel continent americà, i en una de les meves sortides, anant amb motxilla des de Guatemala fins a Ciutat de Mèxic, vaig conèixer l’Alejandro, un periodista mexicà. Vam estar quatre anys sense veure’ns, i al cap d’aquest temps em va escriure per dir-me que estava de visita per Barcelona i em va proposar fer un cafè. Des d’aleshores que estem junts. Ens vam casar fa quatre anys a Ciutat de Mèxic, i vam repetir el casament ara fa dos anys a Catalunya. És ben bé que a la vida, com diuen a Guatemala, el hombre propone, y Dios dispone.