HISTÒRIES DE VIDA - Juan Antonio López-Luna: "Si estem sols som menys forts; necessitem cooperació"

historia_vida_juanan

JUAN ANTONIO LÓPEZ-LUNA. Soci de Suara Cooperativa

Amb només 27 anys, en Juanan, nascut a València i llicenciat en Educació Social, va deixar-ho tot per anar-se’n a viure a Suïssa. Allà va començar una nova etapa, però el seu ímpetu per buscar oportunitats i complir expectatives li va fer entendre que havia de parar. Aturar motors per observar i analitzar tant el seu interior com el seu exterior, perquè aquesta era l’única forma de descobrir què era el que realment volia i esperava de la vida. La seva experiència personal l’ha ajudat a comprendre com les persones, i els sistemes socials, es relacionen els uns amb els altres. I aquest descobriment l’ha fet creure fermament en la cooperació i la col·lectivitat com a eines indispensables per a combatre els desequilibris de la nostra societat. Voleu conèixer la seva història de vida?

Fa uns quants anys que vius a Barcelona, però vas néixer a València.
Sí, tot i que avui dia no sé ben bé d’on sóc, perquè he viatjat força i he viscut a molts llocs diferents! A València treballava a una ONG amb persones preses, però coincidint amb l’època de la crisi em vaig quedar sense feina. Aleshores vaig decidir buscar opcions fora, i va ser quan vaig tenir l’oportunitat de treballar a Amposta, al Pis Illa de l’Ebre. Era molt curiosa la situació perquè entre setmana vivia a València i els caps de setmana a Amposta, a un pis que em vaig llogar de no més de 12 m². La meva parella en aquella època era de Suïssa. I com que a València no aconseguia trobar una bona feina com a paisatgista, em va plantejar anar a viure al seu país. I ho vaig deixar tot per fer aquest pas.

Quant temps vas estar vivint allà?
Hi vaig viure durant dos anys, però pràcticament hi sobrevivia. Allà vaig arribar a tenir feines molt estranyes, com per exemple portant pernils des d’Espanya fins a Suïssa per vendre’ls a un restaurant italià. Fins i tot durant un temps em van oferir diners per jugar al tenis amb una persona rica que no tenia amb qui compartir la seva afició. A Suïssa la gent té molts diners, i no està tan arrelada ni té tants vincles com pot arribar a tenir la gent a Espanya. Durant el temps que vaig viure allà vaig ser usuari de Càritas. La meva situació econòmica era delicada, i això em va ajudar a mantenir-me. Allà a Suïssa totes les persones tenen uns ingressos mínims, i el concepte de la seguretat social és totalment diferent. Es paga per tot, encara que sigui un preu simbòlic, perquè per ells tot té un preu i entenen que aquesta és la forma de donar-li valor a les coses.

Va ser difícil adaptar-se a un context cultural i social tan diferent?
A Suïssa són molt proteccionistes, i l’idioma també és un altre obstacle. Vaig esforçar-me amb l’alemany durant mesos, però quan sortia al carrer em resultava molt complicat comunicar-me amb la gent. Al final vaig aconseguir trobar feina com a educador social en pràctiques a una residència per a gent amb discapacitat, i després d’això vaig aconseguir una altra feina com a educador amb una millor remuneració. Havia aconseguit mantenir-me i estabilitzar una mica la situació, però aleshores un dia em vaig adonar que no sabia molt bé què estava fent ni per què era allà.

Què et va passar?
Vaig tenir una crisi, i vaig començar a preguntar-me si allò era tot el que volia. Sentia que havia estat vivint com un autòmat, condicionat pel que la gent esperava de mi. Arriba un moment en el qual t’adones que el que creus que és la teva vida, el que se suposa que has de ser o has de fer, ja no et fa feliç. I has de fer un pas endavant, per no pagar el preu de fer el que els altres volen. En aquell moment vaig decidir fer tot un treball personal per ajudar-me a descobrir-ho, prioritzant les meves pròpies decisions. I vaig decidir tornar a València, trencar amb tot per començar de zero.

Aleshores va aparèixer Barcelona!
A València no acabava de trobar el projecte que estava buscant, i vaig decidir provar sort allà. Durant aquest temps d’impàs, em dedicava a estar sol i caminar. I un dia que estava d’excursió pel Mont Perdut, a la zona d’Osca, em van trucar des de Suara per una vacant d’educador social que hi havia a l’Equipament Integral Zona Franca. M’interessava molt l’oferta de feina, així que vaig baixar ràpidament de la muntanya cap a Barcelona i vaig parar a una botiga per comprar-me roba i anar a l’entrevista. Tot va anar sobre rodes i vaig tornar a la Cooperativa.

Com recordes la teva etapa a l’Equipament Integral Zona Franca?
Des del primer dia em va semblar un lloc preciós, tot i la seva duresa. Zona Franca és un alberg de primera acollida de l’Ajuntament de Barcelona, i per a mi, el funcionament que té és semblant al de les urgències d’un hospital, perquè la gent arriba, es fa un diagnòstic de cada cas i s’intenta estabilitzar. A Zona Franca es treballa molt des del Model d’Atenció Centrat en la Persona, i és la persona la que escull quin és el seu procés, no podem escollir per ella. Si la persona es troba amb forces i aquesta és la seva voluntat, aleshores és quan es fa aquest acompanyament. Durant els tres anys de feina a Zona Franca em vaig adonar que la gent a la qual havíem dotat d’eines per reintegrar-se en la societat d’on havia estat expulsada tornava un altre cop al centre. Aleshores vaig entendre que com a educador podia centrar-me en la persona, però que la meva feina tenia coherència si també era capaç de treballar el context, posar sobre la taula la meva part d’implicació.

A què et refereixes?
Intento implicar-me cada dia més en l’àmbit social perquè la conjuntura econòmica que estem vivint avui dia també m’afecta a mi personalment, i per tant, per escreix, a les persones a les quals atenem. Potser és un pensament molt simplista, però penso que el món es regeix molt per l’atzar. Naixem al lloc on naixem d’una forma molt atzarosa, i a partir d’aquí està tot el que fem. I totes aquelles situacions que escollim nosaltres i les que no depenen de nosaltres, com per exemple les de les persones que estan en un context més desfavorable que el nostre. Com actuo jo davant d’això? Què és el que faig en l’àmbit personal? El que tinc molt clar és que jo no vull ser còmplice d’això, i el meu camí, la meva feina, és anar cap allà i intentar equilibrar-ho. No vull ser un buròcrata del sistema, i em plantejo cada dia si realment el pastís s’està repartint d’una manera honesta, perquè el que penso és que avui dia s’estan donant només les engrunes.

Treballar a la Cooperativa forma part d’aquest equilibri del qual parles?
Sí, crec que Suara és el camí. A mi m’encanta treballar a la Cooperativa, ho sento com si fos casa meva, com el meu lloc d’acollida. Hi ha coses a millorar, de la mateixa manera que en l’àmbit social també han de canviar coses, però per a mi el camí és la participació i l’actitud activa de cadascun de nosaltres. Em vaig fer soci l’any 2015, i ho vaig veure molt clar. El que vaig pensar en aquell moment és que calia unir-se, perquè si estem sols som menys forts, i necessitem cooperació i ajuda. El model cooperatiu encaixa amb totes aquestes premisses, i tenir l’opció de formar part d’un grup en el qual tens aquesta xarxa de suport m’agrada molt. Crec sincerament que la majoria dels problemes individuals, com l’habitatge o els salaris baixos, són problemes col·lectius, i per això és important que ens agrupem per atacar-los de manera col·lectiva. Hem de passar de l’individualisme, que és com ens volen, al col·lectivisme. Aquesta és la clau de l’èxit per vèncer el sistema.

A Suara també coordines el projecte Espai de Benestar.
Espai de Benestar és un dels programes que va ser seleccionat entre els projectes de Transformació de l’entorn 2019 de Suara. És un grup creat perquè les persones treballadores que hi participin puguin compartir els problemes del seu dia a dia, intentant buscar vies per guarir-se i per trobar l’equilibri. Totes les persones que es dediquen a l’atenció directa, a acompanyar els altres, moltes vegades es troben soles. És una feina molt exigent i que implica molta dedicació. El seu valor social per a mi és incomptable, perquè així com els metges salven vides, nosaltres salvem el benestar o la felicitat de la persona, que per a mi estan al mateix nivell. L’objectiu de l’Espai de Benestar és canviar la mirada i, treballant des d’una visió sistèmica, fer que les nostres companyes se sentin més cuidades i puguin realitzar millor la seva feina, que sigui més beneficiosa per la persona atesa.

En què consisteix aquesta visió sistèmica de la qual parles?
Jo com a individu formo part d’un sistema. Podríem comparar-ho amb el funcionament del nostre sistema biològic, on tots els òrgans són individuals però per funcionar necessiten que la sang circuli, que tot el sistema funcioni per poder sobreviure. I a escala individual i col·lectiva funcionem de la mateixa manera. Com a individus pertanyem al sistema laboral, però també al sistema familiar, al de les amistats o al de la comunitat. Tots aquests sistemes estan entrellaçats. És molt important com nosaltres, com a individus, ens relacionem amb els diferents sistemes. Jo com a treballador pertanyo al sistema de l’equip, i aquest sistema a la vegada pertany al de l’estructura de la Cooperativa. A la vegada, també formo part del sistema de la persona atesa, que també ve acompanyada per un sistema que és la seva història de vida. Com a professionals treballem des d’aquest punt, des d’aquest sistema de constel·lacions i satèl·lits. I el que succeeix moltes vegades és que els sistemes no estan ordenats i alguns pesen més que altres, i això és el que produeix les sobrecàrregues. El que diuen les lleis de la sistèmica, que és un corrent de la psicologia, és que si es compleixen certs ordres, aquest sistema s’equilibra.

Què succeeix quan aquest sistema no està equilibrat?
Que hi ha certes persones que pateixen. Des de l’Espai de Benestar, i partint d’aquesta base, intentem tractar els casos professionals que les mateixes persones treballadores volen compartir a les sessions. Els analitzem en grup i busquem l’equilibri cap a la cura, parant atenció tant al vessant més corporal, que és el que ens avisa que alguna cosa no va bé, com a la part més emocional. D’aquesta forma podem entendre amb quines coses o situacions del nostre dia a dia relacionem aquestes emocions. Si per exemple sóc una persona que tinc por, el que intentem a Espai de Benestar és vincular aquesta emoció amb la seva causa. Amb l’ajuda de tot el grup representem el que està passant, d’alguna manera dibuixem les constel·lacions que formen part del sistema d’aquesta persona, i així podem desglossar i entendre d’on ve el patiment.

Ets una persona molt inquieta i curiosa!
La veritat és que sí, necessito entendre les coses, saber per què estan passant. M’agrada estar rodejat de gent, perquè les persones em nodreixen. Em sento una persona amb molt interès de transformació. Penso realment que no podem ser persones conservadores, perquè això significa que acceptem el sistema tal com és, i vivim en una època en la qual ens toca ser progressistes. Trobo molt a faltar la meva ciutat, però Barcelona em té enamorat, perquè m’ha donat moltes oportunitats. Totes les decisions a la vida tenen un preu, però ara mateix sóc conscient del preu que estic pagant per portar la vida que porto. La meva aspiració i la meva ambició de futur és ser cada dia més sincer, honest i coherent amb mi mateix, cada vegada fer més el que em vingui de gust. Ser més jo. Crec que és la clau de la felicitat, que en el meu cas entenc com la pau o el benestar que pots arribar a tenir amb tu mateix. I aquest és el camí a seguir.