HISTÒRIES DE VIDA - Elisabet Torrents: "Sense la Guia hauria viscut el càncer d’una altra manera"

historia_vida_elisabet_torrents

ELISABET TORRENTS. Sòcia de Suara Cooperativa

Sentir parlar l’Elisabet de la seva malaltia és estar al davant d’algú que, tot i reconèixer la duresa de la paraula càncer, ha volgut reivindicar-la des d’un principi, per poder acceptar amb positivisme i optimisme aquest repte de la vida. L’Elisabet, directora de l’Escola Bressol Els Picarols, ha decidit en tot moment com viure i conviure amb la malaltia, i gràcies a la Guia per Acompanyar a les Persones Malaltes de Càncer de Suara, també ho ha pogut fer en el seu entorn laboral. El càncer, com bé explica l’Elisabet, és una malaltia que et canvia la vida i que, més enllà de les limitacions que implica, provoca un gran impacte físic, emocional i social sobre la persona. L’acompanyament adaptat a cada cas, a cada malaltia i a les necessitats de cadascú és fonamental perquè, si així ho desitja la persona, la reincorporació a la feina sigui possible. Voleu conèixer la seva història de vida?

Quants anys fa que ets directora de l’Escola Bressol Els Picarols?
Aquest curs n’ha fet 10, i farem la celebració a l’octubre! Quan vaig arribar a Suara vaig començar com a directora de l’Escola Bressol Les Caliues, però sempre havia demanat a la Cooperativa que m’acostessin al meu territori per estar més a prop de casa. Aleshores es va guanyar el concurs de l’Escola Bressol Els Picarols, a Manlleu, i va ser quan vaig poder fer el canvi.

Vas néixer al poble de Masies de Voltregà, a la comarca d’Osona.
Sí, i no m’he mogut mai d’allà! Els meus pares tenien una casa de pagès, en un entorn totalment rural, i quan em vaig casar em vaig moure d’una punta a l’altra del municipi. Sempre he estat molt contenta i molt orgullosa de la infància que vaig tenir. La casa la teníem arrendada i no la conservem, però tinc molts bons records d’aquella època i de totes les històries viscudes en llibertat i amb la natura. Els meus fills també han viscut al poble des que van néixer, i els agrada molt viure sota la tranquil·litat d’aquest entorn.

L’Escola Bressol on treballes té el distintiu d’Escola Verda. Què significa això?
Significa que dins l’escola emprenem activitats que contribueixen a beneficiar el nostre entorn i el nostre planeta, com per exemple disposar d’un hort, reciclar amb els nens, o fer servir materials més naturals i respectuosos. Atenem nens des dels quatre mesos fins als tres anys, però per molt petits que siguin els infants, ells també poden mostrar respecte vers el medi ambient. A l’Escola Bressol volem que els pares s’involucrin i hi participin, ja que els principals educadors són ells, i nosaltres el que fem és compartir aquesta educació. Hi ha d’haver una continuïtat i un vincle entre l’escola i la família, i per això sempre diem que volem que sigui una escola propera, socialment responsable i respectuosa amb la manera de ser i de fer de cada família.

Aquests valors també són molt presents a la Cooperativa.
Sí, i per aquest motiu des del principi vaig tenir molt clar que volia fer-me sòcia. Jo a Suara me l’estimo molt, per donar-me l’oportunitat de tenir un lloc de treball i pel creixement que m’ha suposat professionalment i personalment. N’estic molt agraïda, i sento que jo sóc Suara, jo en formo part, no només hi treballo. Considero que té uns grans valors, i jo els he viscut en primera persona sobretot aquest últim temps per la malaltia que he patit. A Suara es parla molt de què el valor són les persones, però quan ho vius a pròpia pell i veus que és real, que ho has tocat i ho has viscut, sents una gran satisfacció. I jo he sentit aquest acompanyament quan he tingut el càncer.

Suposo que no va ser fàcil rebre la notícia.
La veritat és que no. Vaig anar a fer una revisió ginecològica rutinària, i vaig anar a buscar els resultats amb tota la tranquil·litat del món. Però en lloc del típic sobre petit me’n van donar un de molt gran, i en aquell moment se’m van apoderar els nervis. Vaig obrir el sobre i en llegir l’informe no vaig entendre res, però ja vaig veure que alguna cosa no anava bé. El ginecòleg em va dir que era possible que hi hagués un càncer, tot i que no m’ho podien assegurar fins que es fessin les proves pertinents. El diagnòstic ferm va confirmar que era un càncer de mama, i que era dolent. I quan li vaig preguntar al metge si em podria curar d’aquest càncer, la seva resposta va ser contundent: “sí, però hem d’anar de pressa”.

Vas decidir explicar-ho al teu entorn?
Vivint a un poble vaig decidir dir-ho abans que la gent comencés a parlar. I vaig fer el mateix amb la família i amb els amics. Un dels moments durs va ser explicar-ho a l’equip. Veus la cara de la gent i les reaccions de l’endemà d’haver-ho dit. Convius tant temps amb algú i vius tantes coses en una escola que va ser un xoc brutal, sobretot perquè la paraula càncer pesa i costa molt de pronunciar. A mi dir-la m’ha ajudat molt, perquè em feia prendre consciència que la tenia. Explicar als meus fills que estava malalta també va ser molt dolorós, perquè ja era el tercer càncer de la família. Recordo que a la meva parella des del primer moment li vaig dir que no volia sentir dir frases del tipus “per què ens ha tocat a nosaltres”. El càncer havia arribat a les nostres vides i l’havíem d’enfrontar com fos. Era un repte més de la vida i l’havíem d’encarar de la mateixa manera que els altres problemes que ens havíem anat trobant pel camí.

I aleshores va aparèixer la Guia per Acompanyar a les Persones Malaltes de Càncer.
Estava de baixa, fent quimioteràpia, quan em van trucar de la Cooperativa per informar-me que s’estava preparant aquesta guia. Volien que participés en el procés, i tot i que a les primeres sessions no hi vaig poder anar perquè el meu cos no podia fer molts esforços, vaig incorporar-me al final i em va agradar molt poder-hi formar part i participar d’allò que estava vivint. Per això sempre dic que la Guia va néixer amb mi, perquè jo estava immersa en tot el procés del càncer i vaig poder participar tant de la seva elaboració com de l’experiència del seu acompanyament.

Com va ser aquest acompanyament?
L’acompanyament que vaig rebre per part del meu equip i de la meva cap va ser meravellós, i crec que mai tindré paraules suficients per agrair el que aquestes persones han fet per mi. Després de l’operació vaig començar amb el tractament de la quimioteràpia, i després amb el de la ràdio. I un cop vaig acabar això, ja vaig pensar que en poc temps em recuperaria i tornaria a treballar. Però aleshores veus que van passant les setmanes i aquesta recuperació va més lenta del que t’imaginaves, i comences a pensar en què diran a la feina si no et reincorpores aviat. La sort que vaig tenir és que en tot moment van saber entendre que cada cas i cada càncer és diferent, van respectar a qui ho volia comunicar i com, i aquest acompanyament em va tranquil·litzar molt i em va permetre fer una reincorporació progressiva, adaptada a les meves necessitats. A mi m’angoixava molt reincorporar-me, i gràcies a aquesta manera de fer, que neix de Suara i de la guia, vaig poder calmar les meves pors i escollir com viure la malaltia en cada moment.

Quines accions recull la guia?
La guia s’ha d’adaptar al lloc de treball i a la situació de la persona. Potser jo necessito fer reducció de jornada o fer les reunions en línia perquè no em puc desplaçar, i potser una altra persona necessita adaptacions diferents de les meves. No es tracta de quines mesures es fan, sinó com s’adapten aquestes al lloc de treball i a les necessitats de cada persona. En el meu cas, no em veia capaç de treballar a jornada completa, perquè el meu cos no estava preparat per suportar-ho, i aleshores la meva cap em va proposar compactar les vacances i començar amb un horari més reduït, així com fer una codirecció amb una altra companya de l’escola. Aquell dia em vaig treure un pes de sobre, l’habitació se’m va omplir de llum! Després de la compactació de vacances vaig decidir seguir amb la reducció de jornada, perquè el meu cos encara ho necessitava. I he continuat així fins ara. De cara al curs vinent ja m’incorporo a jornada sencera amb una adaptació a un horari que crec que m’anirà bé, i estic amb moltes ganes i molta il·lusió per començar.

Que hagués passat si aquesta guia no hagués existit?
Si no s’hagués fet aquest acompanyament, probablement hauria començat a treballar a jornada completa i al cap d’alguns mesos hauria agafat una baixa perquè el meu cos no hauria aguantat el ritme. Hauria hagut de valorar si continuar o no treballant, i hauria viscut el càncer d’una altra manera, amb moltes més angoixes i més pors. A vegades la gent m’ha preguntat si en algun moment m’he plantejat deixar de treballar, i la veritat és que no, perquè a mi la meva feina m’agrada molt. Però la reflexió que faig és que, si aquesta guia no hagués existit, probablement hauria hagut de deixar de treballar o buscar una altra feina. D’aquesta manera hem trobat l’equilibri, i les tasques que pertoquen al meu lloc de treball no s’han deixat de fer, simplement les ha fet una altra persona o jo mateixa les he fet de forma diferent. Està clar que no és fàcil fer aquesta adaptació, però el meu exemple, el que jo he viscut, pot demostrar que aquesta manera de fer és possible.

Malauradament, però, aquesta no és la realitat de tothom.
És molt trist que aquesta guia no sigui una normalitat a tot arreu, perquè les empreses, les cooperatives i les entitats, primer de tot estan formades per persones. El valor no és l’activitat que fa aquella empresa, el valor són les persones que les formen, i totes les empreses haurien de poder fer aquest acompanyament. No només en el procés vital del càncer, si no en tots els processos que ens toquen viure i que són durs. Jo crec que aquesta guia també pot ajudar a acompanyar les persones amb altres processos vitals, i convertir-se en una eina perquè les persones que no han patit la malaltia prenguin consciència que el càncer provoca un impacte físic, emocional i social molt gran en la persona.

El càncer t’ha canviat la vida?
El càncer m’ha portat coses molt dolentes i molt dures que ja no em traurà ningú, però també m’ha portat moltes coses bones. L’Elisabet d’abans no hi és, i ara hi ha una altra Elisabet, i has d’acceptar com la vida t’ha portat la malaltia i les limitacions que això implica. Sempre he estat una persona molt activa i positiva, que pensa que els problemes són oportunitats, i si abans vivia el moment, ara encara el visc més. Tots sabem que hem de morir algun dia, però no en som conscients, i sempre pensem que el càncer tocarà als altres. I la veritat és que tu no tries com afrontar el càncer, però el sol fet de viure’l ja et fa ser una persona lluitadora. Cada càncer és diferent i cada persona ho viu de manera diferent perquè cada persona és diferent, i d’aquí l’èxit d’aquesta guia, que s’adapta a la manera de ser i de viure el càncer de cadascú. El meu somni és que totes les persones que tinguin càncer puguin tenir l’acompanyament que he tingut jo.