[Text in Catalan]

Quan he sortit a comprar he vist aquest senzill rètol penjat a la finestra prop del meu carrer, una cartolina que deia: “Tot anirà bé, gràcies als que esteu a primera fila”. Un missatge curt i contundent, que m’ha rondat tot el matí pel cap. Aplaudeixo aquestes iniciatives perquè volen transmetre moltes coses més enllà de les paraules.

Voldria comentar la segona part, l’agraïment als que esteu a primera fila especialment als qui treballeu al tercer sector, que no se’n parla gaire. La primera pregunta que en faig és què significa estar a primera fila o a primera línia?, entenem que no té res a veure amb l’estatus social, ni amb una posició política, ni amb el poder, ni amb els diners, ni amb l’aparició als mitjans de comunicació.

Fixem-nos aquests dies s’ha decretat que només es pot sortir a treballar per fer serveis essencials, i justament aquests tipus de serveis requereixen estar a primera fila i la gran majoria d’ells tenen a veure amb el cuidar sigui allà on sigui, que és un dels actes i de les tasques més importants que hi ha al món.

I essencials són les persones que cuiden a d’altres. La majoria són dones; també hi ha homes, molts menys. I les seves professions no sempre són ben valorades, són feines que a vegades pateixen el joc de la mercantilització, totalment desprotegides de recursos, en evidència queda aquests dies… Professions afeblides políticament, amb unes condicions i convenis sempre a la baixa que sovint porten als col·lectius del tercer sector a haver de demanar com a pidolaires sempre més (que no caldria) per tal d’evitar que les persones que cuiden no s’empobreixin lentament i siguin encara més invisibles per una part de la societat.

Em sorprèn moltíssim que ara deguda a la situació veiem a les cuidadores i cuidadors com imprescindibles. Abans també hi eren, però la nostra mirada era una altra, ara totes nosaltres estem en risc i ho expressem o no sentim certa por.

Em sorprèn que moltes empreses envien aquests dies cartes i correus electrònics d’agraïment, als seus treballadors i treballadores, perquè justament estan a primera fila Abans també hi eren, oi? Crec que el reconeixement cap als qui cuiden hauria de ser una actitud constant en les empreses i en la resta de la societat.

Haurem de revisar molt bé com s’apliquen els criteris de l’ètica del cuidar (caring ethics) entenent que aquesta teoria cerca el bé per a les persones que cuiden i les que són cuidades. Perquè totes tots nosaltres sabem que l’experiència del cuidar ens acompanyarà tota la vida sense distincions i en totes les etapes vitals.

Tenim tot un col·lectiu de professionals que són les que avui, davant aquesta pandèmia mundial, estant a primera línia de foc sense donar un pas enrere, perquè saben molt bé quina és la seva vocació i el seu encàrrec i ara els toca atendre a les persones més vulnerables pel tema del maleït virus Covid-19.

Tot anirà bé! Es clar que sí! Perquè elles, les nostres companyes y companys, són al davant. I estar a primera fila vol dir, sobretot, sortir de nosaltres mateixos quan la incertesa ens envolta, foragitar la por al contagi, perquè sabem que hi ha d’altres que ens necessiten, sigui perquè són persones fràgils a domicili, perquè viuen en un alberg, perquè son infants i joves vivint en un centre, perquè són persones grans dependents, perquè són persones amb discapacitats, perquè estan a l’hospital, perquè es troben a cures pal·liatives, a les UCI, perquè estan internes a la presó i podríem allargar aquesta llista fins l’infinit…

Quan fem un repàs ens adonem que estar a primera fila vol dir arriscar-se i saber que la vida dels altres ens importa, requereix d’unes quantes competències naturals: saber escoltar, animar, consolar, fer costat, cuidar, servir, empatitzar, estimar… En definitiva, solidaritzar-se amb el dolor humà i prendre partit!

Estar a primera línia demana d’actituds i valors que no tenen preu, perquè són d’un valor incalculable! I a mida que passen els dies ens adonem que necessitem que elles ens cuidin perquè sense elles, ens sentim molt febles, emmalaltim, ens sentim orfes i desprotegides i volem tenir algú al nostre costat. Volem sentir allò que és insubstituïble en els moments vitals més vulnerables: la mirada, el tacte, la veu i la tendresa d’un altre ésser humà.

Tant de bo quan tot hagi passat, la nostra mirada pugui canviar mirant a les cuidadores i cuidadors de forma diferent i que hi hagi un reconeixement cap a elles, que no s’esborrin els aplaudiments d’aquests dies.

Tant de bo ens puguem preguntar com si tot fos nou, quin és el lloc que han de tenir en la societat i quins són els canvis socials, polítics, laborals, que ens estant demanant. Ja que elles són les que porten a terme els serveis essencials.

No cal tornar a viure cap virus per obrir els ulls, de veritat!

Cuideu-vos i sobretot manteniu l’esperança!

Des de Suara Cooperativa us volem acompanyar en aquesta etapa complexa: des del servei Suara a casa podeu comptar amb sessions gratuïtes de psicologia, coaching i fisioteràpia. T’hi esperem!

 

Miquel Moré. Soci de Suara i coach del servei ‘Suara a casa’